Les Batalles de Barcelona (Tinta de Calamar #2)

Hola, Quico/arrosabanda a l'aparell. En esta ocasió vos envie la ressenya de l'últim llibre que m'he llegit, Les Batalles de Barcelona, de Jordi Amat (Edicions 62, Barcelona, 2025), que és una bona lectura de Nadal.

Jordi Amat és una persona d’establishment: director de Quadern d’El País i ara de Babelia, abans a La Vanguardia i al grup Godó; escriptor i cronista cultural, més o menys identificat amb posicions pròximes al PSOE; català no independentista i, també, més o menys federalista. Nascut el 1978, generacionalment pertany a la generació X. I jo, nascut el 1988, el veig com algú d’una generació que, si bé encara no ha arribat a assolir les grans posicions de poder perquè hi ha boomers fent de tap i ocupant la majoria de llocs clau, sí que a a hora d’instal·lar-se més o menys plàcidament dins del sistema. Ens separen, doncs, un grapat de coses generacionals i ideològiques, a banda de la distància geogràfica: Barcelona, per bé que empobrida i cada volta més perifèrica, continua sent un centre cultural important (cosa que, sincerament, València ja no és, si és que ho ha sigut mai).

Tot i això, Jordi em genera simpatia per diversos motius. El primer que destacaria és que un filòleg de la seua edat no faça carrera d’acadèmic en una universitat o una institució pública i, al mateix temps, continue creient en —i escrivint— llibres de no-ficció amb treball de recerca sobre temes contemporanis: història cultural, política i intel·lectual recent. És una mena de cultura divulgativa que al món anglosaxó (i també a França o Itàlia) és relativament habitual i ací no tant, o com a mínim no amb eixa regularitat i amb eixa ambició.

En segon lloc, perquè sap escriure molt bé d’una manera que s’agraeix: domina el fons amb formes amables, sense barroc ni academicisme, i sap mesclar idees complexes amb un llenguatge natural. En un context on abunda o bé el llenguatge acadèmic o bé els escriptors enamorats del seu propi estil —com si sempre tingueren alguna cosa a demostrar—, això té molt de valor; i també explica que se’l llija ràpid, quasi sempre d’una tirada, en un dia o dos, en un món en què cada vegada se m’amuntonen més llibres que deixe a mitges. I, finalment, a eixa manera d’escriure s’hi correspon una actitud bastant mediterrània i socarrona: distància irònica respecte del món i dels objectes d’estudi sense caure en el cinisme, i alhora una empatia —per a mi la més important— que fa que, tot i partir sovint d’una opinió prèvia, siga capaç de deixar-se modificar per l’experiència quan la vida li toca a la porta.

El leitmotiv del llibre tracta de la desaparició de la ciutat que coneix; i siga real o un recurs literari el detonant és el desnonament (finalment avortat) de casa Orsola, que passa a escassos centenars de metres de sa casa, en una zona de l’Eixample més o menys benestant: si un professor d’institut ja no pot viure al centre de Barcelona és que tothom està ja amenaçat.   

A Amat li passen dues coses alhora, i són un poc contradictòries. D’una banda, té la necessitat d’explicar com la seua ciutat li va desapareixent davant dels morros, perquè l’expulsió de població, de negocis i de la pròpia fesomia urbana ja va molt més enllà d’allò sostenible i tolerable fins i tot per a una persona d’establishment com ell. De l’altra, vol preservar —fins a cert punt— un relat del maragallisme com a projecte socialdemòcrata, la conveniència de les transformacions urbanes i socials que donen forma a com es veu ell al món i la ciutat on viu: l’urbanisme progressista dels 80 i 90, i sobretot, la Barcelona dels Jocs Olímpics del 92. i això obliga a discutir d’on ve exactament la deriva actual i fins a quin punt estava “escrita” des del principi.

A hores d’ara, no és cap misteri per a ningú quin és el conflicte social principal: l’habitatge, i sobretot el seu preu. S’han fet actuacions urbanes molt lloables (i ell mateix diu que va votar Colau): peatonalitzacions com Consell de Cent, equipaments, i també una important contribució en habitatge públic. Però sense ajuda real de la Generalitat, de la Diputació, de l’Estat i la Unió Europea, i sense una política eficaç de control de lloguers i rendes, tot això ha sigut fins a cert punt regar al desert, anant en contra de tendències internacionals fortíssimes. Només cal obrir Instagram, TikTok o YouTube i vore la quantitat de gent que ens explica com comprar cases, reformar-les i revendre-les cares, com posar-les en Airbnb, o com transformar qualsevol racó en hoteleria enfocada a estrangers, perquè és el que té més rendibilitat en un entorn on la resta de sectors van de cap a caiguda.

En eixe sentit, em sembla bastant encertada la frase de Jorge Dioni: “la matèria primera d’Espanya és Espanya”. Dioni, que també està molt vinculat a Barcelona (s’hi va criar, s’hi va educar i hi va treballar fins a la trentena, abans d’anar-se’n a Madrid), és dels autors més sensibles a la qüestió urbana, i El malestar de las ciudades em pareix dels compendis més complets i útils sobre el malestar urbà lligat a habitatge i turistificació que s’han publicat aquests anys (també a Arpa, editorial barcelonina; com el de Javier Burón, El problema de la vivienda). Fins i tot la cultura pop ho capta perfectament: Rosalía —probablement l’estrela internacional més vinculada a la imatge de Barcelona— entén l’època quan combina la seua idea “d’espiritualitat” en el camp discursiu amb una inversió fàctica en el sector immobiliari, que és on ella i la família invertix els rendiments de la seua carrera. Barcelona és l’epicentre del debat del dret a la ciutat, per bé i per mal.

En este sentit les administracions públiques estan bastant alineades: en els darrers anys, amb governs de distint signe —però amb el PSC-PSOE sempre com a protagonista, siga governant, siga com a soci o suport parlamentari— la gran aposta ha sigut la de grans esdeveniments i obres vinculades al turisme o a la mobilitat turística. Copa Amèrica, Fórmula 1, ampliació del Prat, terminals de creuers al Port… i fins i tot una Ryder Cup a Girona, etc. No hi ha projecte de ciutat ni de país, només una successió d’operacions d’“activitat”. I com a valencià, vore com el model d’economia especulativa i esdeveniments de Paco Camps i Rita Barberà s’ha tornat hegemònic i normalitzat a tot arreu té un punt de venjança contra la superioritat moral madrilenya i catalana de fa una o dues dècades, i fins i tot provoca el riure fàcil; però sobretot és desolador. En la llarga nit de les victòries del PP al País Valencià, els progressistes ens consolàvem pensant que existia un altre món possible i que Barcelona, mirant-la de lluny, tenia elements per ser el centre d’eixe món: cultura, urbanisme, una altra manera de fer.

Amat no nega el problema, però alhora es considera fill polític del Maragall alcalde i aspira a preservar-ne el llegat. Retrata l’acció municipal dels vuitanta i noranta com l’arribada real de la democràcia a la ciutat: municipalisme, planificació, gent de l’entorn —Oriol Nel·lo, Oriol Bohigas, entre molts altres— que pensa la ciutat abans d’actuar-hi, en continuïtat amb trajectòries formades durant el franquisme i els primers anys de la democràcia. D’ací ixen tant l’esforç cultural com el de transformació urbana: els Jocs, el port i la Vila Olímpica, el Raval i el MACBA. I jo diria que fins ací el relat pot aguantar, amb matisos: hi havia projecte, hi havia agenda (la del 47, serveis bàsics, infraestructures, una imatge de ciutat al món), i tot això passa en un moment en què el turisme encara no era el monstre central del debat. El problema arriba quan s’esgota el projecte: una volta assolits uns objectius bàsics, el maragallisme ja no té massa idees noves de què fer; havien pensat i després deixen de pensar, i passen a viure al dia.

Si mirem enrere i ens preguntem allò de cuando se jodió el Perú, una data plausible ja sense massa discussió és el Fòrum de les Cultures de 2004, que arriba després de les manifestacions contra la guerra del 2003 i en un moment en què Barcelona encara funcionava com un centre d’eixa globalització “positiva” tan típica dels noranta i primers dos mil; però de fet la conceptualització de l'invent -jo diria que fonamentalment fallit- la podem datar ja en 1996, encara del propi Maragall. El Fòrum es ven amb una coartada de diàleg intercultural (amb l’ombra de Bush, l’Iraq i l’Afganistan al fons), un catàleg de bones intencions del qual després vindria l’Aliança de Civilitzacions de Zapatero; però el que importa és el resultat: un gran pla de requalificacions al final de la Diagonal que ha quedat en bona mesura buit de vida pròpia i reconvertit sobretot en espai d’esdeveniments, concerts i festivals de gran format pensats majoritàriament per a turistes.

La trajectòria de Joan Clos —principal impulsor i després lobbista dels grans propietaris immobiliaris— funciona quasi com una metàfora del gir d’aliances que s’estava produint. Al mateix temps, és evident que el Fòrum no ix del no-res: hi ha una continuïtat territorial evident amb la Barcelona olímpica del 92, amb la reurbanització especulativa de la façana marítima i el 22@ com a baula entremig, i traçar-ne la genealogia és fàcil; el que em sembla tramposet (i ací és on Amat insisteix, i jo hi coincidisc) és convertir eixa continuïtat en una intencionalitat original, com si als vuitanta ja estiguera escrit el guió de la ciutat turística actual; jo diria que és més fruit de la improvisació que altra cosa; i que en això rau precisament el problema.

Perquè, en el transcurs de la transformació dels 80 i els 90, amb la desindustrialització com a dinàmica general a moltes ciutats occidentals, és cert que Barcelona culmina amb bastant d’èxit la transició cap a ciutat de serveis i queda ben posicionada en allò de la marca Barcelona. La conversió de fàbriques i recintes del Poblenou en espai per a noves classes mitjanes, oficines, coworkings i economia creativa no és una història tan llunyana de Brooklyn, Hamburg o altres llocs. I el contrafàctic real que proposa Amat —i que jo crec que en part és cert— no és imaginar una Barcelona industrial que ja no era real, sinó mirar què ha passat en ciutats europees comparables, no capitals d’estat, amb passat productiu i logístic: Lilla, Gènova, Marsella, capitals de territoris desindustrialitzats que han perdut teixit social i s’han convertit sovint en bastions de l'extrema dreta. Catalunya no ho ha sigut fins ara, i probablement té a vore amb una inserció relativament exitosa en circuits de capital internacional: s’ha desindustrialitzat, sí, però continua sent una regió dinàmica, amb la indústria desplaçada cap a la perifèria metropolitana o cap a altres punts del país. El revers d’eixa història ja el sabem: Barcelona acaba morint d’èxit, sobretot des de la segona meitat dels 2000, a base d’una aposta sostinguda en promoció turística estetitzada i en operacions urbanístiques que acaben convertint la ciutat en producte.

 La promesa simbòlica de Barcelona —la que s’ha anat consolidant des de fa vint anys— es veu molt bé en Vicky Cristina Barcelona, d’una època en què Woody Allen encara no arrossegava el descrèdit públic d'ara. És una pel·lícula menor, fàcil d’odiar perquè estetitza una experiència urbana irreal per als autòctons i, alhora, prefigura el que després en diríem expats (aleshores encara no tenien nom), però també té el mèrit d’haver situat Barcelona com a espai desitjable per al públic anglosaxó i angloparlant: modernisme, estil de vida, clima, una concessió bohèmia en clau espanyola i un punt folklòrica, amb Bardem i Penélope Cruz fent de síntesi d’un exotisme amable. I este relat, agraden o no les formes, continua plenament vigent per a un segment de població que cada volta és més gran.

A mi em passa un poc com a Amat: no és una pel·lícula brillant i no he aconseguit odiar-la del tot, perquè més enllà de comedieta simpàtica clava bastant bé el nucli de l’experiència expat/Erasmus/turista de nova generació, més enllà del fordisme i el tour organitzat: eixa experiència “transcendent” en termes vitals, artístics i emocionals que al remat no significa res perquè no és més que un parèntesi en vides que ja estaven destinades a una altra cosa. Ningú es transforma ni entén res pel camí; simplement passen a la següent etapa que ja tenien prevista i continuen repetint el cicle. Barcelona —i per extensió Espanya— queda com un teló de fons simpàtic, i jo diria que encara vivim, en bona mesura, dins d’eixa experiència.

Aquest relat de luxe moderat —no és Marbella, ni Montecarlo, ni Dubai ple de milionaris amb Porsche, per entendre’ns— indigna l’esquerra amb cert motiu, però també passa que no tenim massa cosa a oposar-li en termes de desig. I és perquè genera una mena de sandvitx molt estable: per dalt, els expats que venen a viure eixa vida i que, amb sous estrangers, rendes familiars o economia digital, efectivament la poden viure; i per baix, els pobres procedents del sud global —sobretot Llatinoamèrica, però també Àfrica i Àsia meridional— que han vingut a treballar en hotels, hostaleria, cures, repartiment, neteja, tot el que sosté la ciutat-experiència. I ací hi ha una cosa que Anna Pacheco explica molt bé a Estuve aquí y me acordé de vosotros: el contacte directe amb el luxe i amb gent de rendes altes no genera necessàriament odi de classe, consciència política ni imaginari sindical; en molts casos genera el contrari. Són, sovint, l’individu neoliberal perfecte: algú que aspira, des del seu lloc de treball, a fugir de la pobresa i fer-se ric d’alguna forma, o com a mínim a arrimar-se al món que està servint.

En eixe sentit, el que diuen Jorge Lago i Pablo Bustinduy a Política y ficción em sembla útil: Barcelona és avantguarda d’una economia ficcional que s’assembla però no és igual a la de Madrid, perquè no hi trobem no hi ha tant un element castís arrelat com una mena de no-lloc internacional ideal, una ciutat global “cool” on la identitat principal és consumible. El món de Vicky Cristina Barcelona i, d’una altra manera, el de Rosalía: buscar un lloc al món, perseguir l’experiència individual, arrelar-te en una ciutat de festivals, de brunch, de clima agradable, i la idea que s’hi pot accedir meritocràticament si t’ho treballes. És una promesa un poc potxa i probablement falsa, però és la que hi ha, i funciona per falta d’alternatives. 

I ací està el problema per a la Barcelona o qualsevol ciutat occidental amb perspectiva crítica: l’esquerra no té una promesa alternativa que funcione com a desig. El que oferim sovint és una ciutat un poc millor: més habitatge públic, més biblioteques, més espai públic, més regulació. Tot això està bé i és imprescindible, però no és una idea de gaudi ni una idea de vida bona compartida; només dir-li a la gent que la meritocràcia i la marca personal són mentida i que es resigne. Molta gent ja ho sap o ho sospita, però continua jugant perquè és el que hi ha. 

El malestar creix, sí, però també creixen els incentius individuals a aguantar i a mirar cap a un altre costat. Encara hi ha una part important de barcelonins autòctons que són propietaris, o que seran propietaris, o que heretaran algun immoble, i això els convertirà en relativament benestants: l’increment del valor immobiliari beneficia tot l’entorn, la seua capacitat de viure de rendes i també d’endeutar-se. La població llogatera expulsada, en canvi, se n’ha d’anar a la perifèria: se’n va a un municipi on ja no podrà votar el futur de la ciutat que l’ha expulsat i on, de fet, sovint continua treballant cada dia perquè no té alternativa real a fer-ho. 

I ací apareix la paraula màgica: la solució és metropolitana. La ciutat real fa temps que és més gran que Barcelona i el terme municipal està esgotat, o es plantegen densificar de veritat (tombar i construir més en alçada, cosa poc assumible per patrimoni i perquè Barcelona ha fet negoci precisament de preservar-lo) o el creixement se n’ha d’anar fora. Per tant, l’habitatge és, en la pràctica, un problema metropolità. Al remat, l’habitatge nou s’estén cap a municipis menuts amb poca xarxa de transport públic i més dependència del cotxe. És ja un tòpic dir que fa falta més governança metropolitana, i malgrat Barcelona és pionera i ja té institucions com l’Àrea Metropolitana de Barcelona que la fan possible en alguns àmbits, és evident que queda molt per fer. Ací hi ha, però, una contradicció: qualsevol metropolització, siga intergovernamental o de democràcia directa conduirà per força a una majoria quasi estructural del PSC, el partit més contrari a tota política alternativa al model turístic-immobiliari. Paradoxalment, experiments com el de Colau només són possibles per les minories progressistes i bohèmies que habiten al centre de les ciutats: una solució operativa pot ser el seu final.