L'enganyifa de Rufián

Torne a ser Quico a l'aparell. Pegant-li voltes al resultat de les eleccions aragoneses i a tot el que hem sentit del Front Popular de pega de Rufián m'he decidit a escriure alguna coseta. Este article va en obert perquè ens pega per ahi fer-ho de tant en tant però si no esteu subscrits per favor feu-ho al botonet de dalt a la dreta i si esteu encara més animats ajudeu-nos a seguir fent comunicació independent en valencià al nostre Donorbox.

Esta setmana el debat polític estatal ha estat centrat en la proposta sui generis de Front Popular de Gabriel Rufián a base de juxtaposició de partits, personalitats i marques personals de l’esquerra estatal. El millor símil el va plasmar Jorge Dioni en forma d’imatge vintage dels galácticos de Florentino Pérez de fa vint anys: una gran operació de màrqueting i millor idea sobre el paper que eficàcia sobre el camp, sense projecte ni cultura d’equip identificable. Probablement no es pot demanar molt més a algú com Rufián que és excepcionalment eficaç per a la comunicació en xarxes i captar el moment de reel molt abans que els reels i les stories es posaren de moda. Però més que d’ell i els seus interessos personals -o els que puga tindre Emilio Delgado de Más Madrid, que a priori el mig acompanya en esta aventura- més, em crida l’atenció com pot generar tant de debat i predicament un projecte que considere molt poc sòlid. 

El primer problema que li veig és que crec que en termes demoscòpics té molt poc sentit. Agrupar esquerres territorials no resol el problema de no assolir representació en un nombre important de províncies que decanten majories (aquelles que reparteixen entre 4 i 6 escons i on per a traure diputat fa falta mínim un 15% de vot) i que són monolingües castellanes i/o sense cap partit nacionalista rellevant. Una coalició de nacionalistes ho té complicat per apel·lar al votant d’esquerres que es pensa a si mateix en clau nacional espanyola; això ho explica millor que jo Pablo Simón en una intervenció a la SER.

Però per mi allò fonamental és plantejar-se per què, després de dos colps forts electorals al PSOE en autonòmiques i amb les nefastes perspectives en les que falten, s’està parlant sobretot de què fan o deixen de fer els partits a l’esquerra del PSOE És evident que els partits minoritaris arrosseguen problemes de divisió i que el sistema electoral els perjudica; però els grans factors de desgast del bloc progressista tenen a veure sobretot amb l’actuació del soci majoritari del govern, que porta ja vuit anys controlant la Moncloa, el Ministeri d’Hisenda i la presidència del Congrés. És difícil atribuir als socis parlamentaris, per exemple, la inacció en matèria de regulació de l'habitatge, la primera preocupació social segons el CIS. Tampoc tenen Sumar, Podemos, ERC, Compromís o Bildu cap cas de corrupció ni remotament comparable a dos secretaris d’organització processats per organització criminal i possible finançament il·legal.

Això, però, quasi no apareix com a crítica ni com a autocrítica. La lògica implícita és que res no és important davant d’un problema superior: l’extrema dreta, ací encarnada en Vox , i per extensió en un PP que li seguix el joc. Si el que s’està dient és que cal superar qualsevol divisió o crítica dins del bloc en favor de la unitat contra l’enemic comú, i que l’únic obstacle real és l’estructura del sistema electoral -sense referències al desgast del vot progressista en els últims anys-, costa d’entendre perquè en este Front Popular reeditat no hi cap també el PSOE. Al remat, tots els implícits conduïxen a la necessitat de vot útil.

En contrast, l’extrema dreta (o dreta radical), com a projecte, té una certa coherència interna o solidesa que no hem de confondre amb la seua diversitat programàtica: pot ser ultraliberal de mercat en uns llocs i profundament proteccionista en altres, pot tindre posicions distintes sobre nacionalisme o integració, però al remat gira al voltant de tres elements bastant reconeixibles.

La primera és un diagnòstic: que alguna cosa va mal en la marxa actual de les coses i, més específicament, en el sistema econòmic i en la manera com està articulat el capitalisme “realment existent” a principis del segle XXI. Per més que les estadístiques macroeconòmiques puguen ser optimistes, hi ha sectors perdedors, empobriment, estancament salarial, caiguda d’expectatives vitals, etc.

La segona és una sensació important de descrèdit cap a la política i l’administració pública tal com funcionen: poca fe en partits i burocràcies, percebuts com a maquinària més pendent dels procediments i de la seua lògica interna que de resoldre problemes. I d’ací la preferència per formes més directes de lideratge carismàtic, saltant-se intermediaris i procediments: la fi justifica els mitjans, Mussolini fent arribar els trens a hora, etc.

I la tercera és una resposta al malestar en forma de retorn a allò conegut: restauració de jerarquies tradicionals (siga racial, de gènere, nacional, per renda o per quocient intel·lectual) com a promesa d’un ordre previsible, amb un implícit bastant clar: seria la desaparició d’estes jerarquies el que impedix un ordre “desitjable”, on cadascú sap quin és el seu lloc al món. El neoliberalisme volia vendre que el mercat podia tindre un cert poder transformador o emancipador mentre intentava mantindre, fins a cert punt, l’ordre tradicional; ara, en canvi, queda la reivindicació pura i dura de l’ordre entés com a jerarquia.

Davant d’este auge de l’extrema dreta hi ha dues lectures possibles des del camp progressista, i jo diria que tenen menys a vore amb la radicalitat discursiva del programa que amb una comprensió entre mecànica i antropològica del fenomen: si el que passa és una commoció externa i maliciosa sobre un sistema que funciona essencialment bé; o bé és una característica endògena d’un sistema que té crisis periòdiques i que, per tant, necessita ajustos.

La primera lectura -la que podríem etiquetar, per entendre’ns, com a posició Hillary Clinton- tracta la dreta radical com un element estrany i patològic al cos social: una manipulació basada en el desconeixement que vol desbaratar un món que, en allò essencial, funciona com toca; i que s'enuncia des d'una posició de privilegi. D’ací se’n deriva una resposta sobretot defensiva i en clau epistemològica: contraposar dades a mentides, informació contra ignorància. La idea de la campanya de Clinton i els remainers del Brexit en 2016 que la seua derrota s’havia degut sobretot a la interferència russa va retardar durant anys qualsevol temptativa de fer autocrítica.

Esta postura ha anat derivant cap a una aproximació cada volta més rígida, que fa servir dades macroeconòmiques per negar que existisca cap problema substantiu amb l’economia o el funcionament de l’administració: la lògica de informació contra ignorància porta a certes elits acadèmiques i periodístiques amb estatus i sous elevats a dir al ciutadà mitjà que no entén la seua pròpia salut mental o el saldo del seu compte bancari.

El problema de fons és que esta lectura també bloqueja la possibilitat de crítiques ponderades a la realitat. Si la democràcia equival a l’statu quo i a la institucionalitat realment existent perquè tota la resta equival a feixisme, el debat públic i bona part de la base social de l’esquerra desapareixen del mapa. La lectura miop que es va fer des de Madrid de la resposta ciutadana davant la DANA de 2024 al País Valencià -identificar tota desconfiança dels afectats amb les institucions amb les manipulacions de l’extrema dreta; les pitades i fang al Rei com a cosa de nazis-, és un exemple perfecte d’esta aproximació.

La visió alternativa parteix d’una assumpció segons la qual algunes coses van malament en la societat actual i que, ni que siga per mantindre l’estat de benestar, la convivència i tot això que diem que ens importa, potser s’han de fer alguns canvis. Això implica prendre’s seriosament dos elements del diagnòstic de la dreta radical: d’una banda, que hi ha disfuncions reals en l’economia “realment existent” (salaris, debilitats productives, augment del cost de la vida, i la conseqüent disminució de la capacitat d’estalvi i d’ordenar expectatives vitals); i de l’altra, que hi ha un descrèdit important de les burocràcies polítiques i administratives perquè no estan sent capaces d’abordar problemes socials amb una mínima eficàcia. 

Per possibilitar esta visió fan falta en primer lloc lideratges que medien entre les iniciatives socials, ciutadanes i sindicals i siguen capaces de traduir-les en llenguatge i agenda de perfil legislatiu i administratiu mantenint com a mínim part de la seua radicalitat. Si seguim amb el símil nord-americà, este paper el detentarien els Socialistes Democràtics d’Amèrica de Bernie Sanders, Alexandria Ocasio-Cortez i Zohran Mamdani; traslladen les iniciatives ciutadanes d’Occupy Wall Street, Black Lives Matter, Me Too i el moviment ecologista del Green New Deal a una agenda política i legislativa més o menys coherent i articulada; les seues campanyes només són possibles per la participació massiva de voluntaris i el finançament de microdonants. 

La seua capacitat de fer política requereix certa cintura: entre la capacitat crítica que necessiten per representar i guanyar-se la confiança de certs sectors de la societat escèptics amb la política bipartidista; però també capacitat d’interlocutar i transaccionar amb els sectors centristes, majoritaris al partit, per aconseguir fites concretes. Este plantejament pragmàtic -a voltes participant de l’administració i arribant a acords amb polítics moderats, a voltes confrontant-los directament a les primàries- s’assembla, en certa manera, a la política que seguix Vox amb el PP: èmfasi en la unitat de bloc quan convé, i confrontació quan toca, per mirar d’arrossegar el sector majoritari cap a les seues posicions. La dialèctica del pal i la safanòria.

Però fa falta una altra peça: algú de les elits tradicionals, amb capacitat de canviar coses amb menys resistències de les que es troba l'esquerra radical, disposat a escoltar. Joe Biden n'és un bon exemple: un polític centrista, representant de l’establishment, que després de guanyar les primàries de 2020 a Bernie Sanders fent el paper de moderat entén que per guanyar Donald Trump necessita com a mínim incorporar almenys part de la cosmovisió dels seus adversaris dins i fora del partit.

Assumeix acabar en part amb el dogma del lliure comerç, recuperar llocs de treball industrials, i millorar -o almenys estabilitzar- les condicions de classes mitjanes i treballadores empobrides; i per abordar estos problemes es planteja nous instruments de política industrial i intervenció pública directa que venen directament del programa de Sanders i companyia; accepta la necessitat de canviar algunes coses per mantenir el que hi ha. Ara és fàcil jutjar-lo negativament perquè ja sabem com acaba el seu mandat, en bona part condicionat pel seu estat de salut; però l’administració Biden deixa un llegat interessant; intentant coses noves i fent alguna autocrítica ben interessant i articulada intel·lectualment. El contrast amb la ploriqueria elitista de Hillary Clinton és evident, i com a bonus sembla que de moment no apareix en els papers d'Epstein.

Això suposaria una aproximació més psicològica que moral al que expressa l’auge de l’extrema dreta: parar atenció al malestar sense comprar-li automàticament ni les premisses ni les solucions autoritàries. Un poc com ha de fer un (bon) psicòleg amb el pacient: escolta el malestar, manté un enfocament empàtic, però no dona per bones d’entrada les causes que el pacient creu que expliquen la seua situació, i planteja les seues pròpies pautes de solució en base al que ha aprés en el procés de diàleg.

Si seguim el símil, el PSOE de Pedro Sánchez ha sigut capaç d’evolucionar en diferents moments, quasi sempre al ritme i copiant el que tenia a l’esquerra i a les perifèries: si el seu pla A en 2016 era pactar amb Ciudadanos, i en 2017 pactar el 155 a Catalunya amb el PP, en 2019 s’adapta a les circumstàncies, forma un govern de coalició i acaba donant suport als indults als dirigents independentistes. Els seus girs en política (salari mínim, reforma laboral, indults, amnistia, Palestina, etc.) no tenen ni de bon tros al darrere una doctrina intel·lectual sòlida -més bé experts en demoscòpia, primer, i en llanterneria orgànica, després-, però parteixen de saber fer de la necessitat virtut i convertir febleses en avanços.

El problema és que ara la seua capacitat de maniobra s’ha esgotat, per dos vectors principals:

El primer té molt a veure amb el poder que assolix Sánchez en la seua segona vinguda, en 2017, després de derrotar l’aparell en primàries. Les resistències internes als seus girs tàctics es van superar precisament amb la configuració d’un partit cabdillista i vertical: ara els dirigents territorials són, en bona mesura, amics i afins, i qualsevol elecció es juga des de fa anys en termes de premi o càstig al líder suprem. I, atesa la seua feblesa parlamentària i sense un farol efectiu d’anar a eleccions si no li aproven lleis o pressupostos, el líder actual tampoc no té massa marge per imprimir cap gir programàtic creïble: el panorama està empantanat.  

En un partit de direcció col·lectiva clàssic, de perfil socialdemòcrata, un panorama de descrèdit demoscòpic i casos de corrupció pot conduir a un recanvi de líder des del poder, la presentació d’un nou govern amb cares noves -a voltes fins i tot gent més aliena a la política institucional- i l’intent d’anar a eleccions amb una sensació de canvi de terç: metafòricament, un gir de 90 graus més que un de 180. Això de substituir el Primer Ministre a mitjan legislatura és relativament comú a Gran Bretanya, Itàlia i els Països Baixos; i fa ben poc ha resultat reeixit al Canadà substituint Justin Trudeau per Mark Carney; però és molt poc probable que ho veiem a Espanya amb un partit tan centralitzat com és el PSOE de Sánchez. 

El segon vector és que és difícil que esta iniciativa vinga de part dels socis parlamentaris, precisament a causa de l’èxit de la seua fagocitació. Els socis de govern i parlamentaris tenen com a proposta principal -i quasi única- mantindre el PSOE al govern com a mal menor, i no pensen córrer el risc de posar-lo en perill i carregar amb les culpes de l’adveniment d’un Abascal vicepresident. Per tant, tenen poca capacitat negociadora -i també poca voluntat- per instar una renovació del lideratge socialista o un viratge programàtic que el faça més fiable de cara a eleccions.

A més, bona part d’estos partits arrosseguen problemes de lideratge similars als del propi Sánchez: dirigents majors o desgastats, vinculats a etapes anteriors, sense recanvis clars i amb una tendència al replegament intern respecte de les primàries obertes i la gran participació d’una dècada enrere. ERC, Sumar, Podemos -també fora del nucli Iglesias-Montero-, però igualment espais com Más Madrid, Compromís o els Comuns, amb el relleu difícil de Colau a Barcelona o tensions internes a cada casa, atravessen tots dificultats semblants, on coincideixen manca de cares noves i manca de projecte. En este context, no és massa coherent -ni sostenible- propugnar des de fora una “obertura en canal” del projecte socialista, en persones i en programa, sense solventar abans els propis processos interns en clau de renovació.

El terme castellà trampantojo, tan de moda en els realities culinaris, no té una traducció directa al català; potser en diríem il·lusió òptica o, més directament, enganyifa. Rufián fa un poc això: fa veure que vol resoldre un problema estructural a escala estatal per no plantejar obertament una disputa dins d’ERC. I Pedro Sánchez i el seu entramat mediàtic fan veure que s’ho creuen; no siga que amb tant de bombo d’aliances geopolítiques algú se’n recorde del que ha funcionat a Canadà i li prescriga al PSOE una dieta detox a base de xarop d’auró (jo també he hagut de buscar com es deia maple syrup en català; això que s’emporteu).

Si heu arribat ací i no esteu subscrit(e)s feu clic al botonet i ajudeu-nos a seguir lliures de plataformes i tecnobros, i doneu també que mai sobra. Gràcies per estar!