Ai, Mónica

(Hem tardat en fer este article per molts motius. Per necessitat de parar-nos i pensar, per estar Pasqua per enmig i que també necessitem descansar però en part perquè ens pareixia inclús frívol parlar i alegrar-nos de la política valenciana sota les bombes a Iran i Líban. Quan escrivim açò, de moment, ens donen treva els genocides i el mal de panxa que ens provoquen. Esperem que dure)

Quan el passat 28 de març ens vam assabentar del retorn de Mónica Oltra a la política institucional, reconeixem que ens vam emocionar. No perquè no ho poguérem imaginar -se’n parlava des de feia mesos i intuïem que alguna cosa acabaria passant-, sinó pel timing: tot just un mes després que l’Audiència de València optara, contra tota lògica jurídica, per obrir-li judici oral. Qualsevol advocat defensor recomanaria al seu client no fotre’s en embolics en una circumstància així, i assumir que l’exposició pública no és bona, que més val mantindre un perfil baix. Això, malgrat que siga un judici sense proves, que en una democràcia madura no hauria d’anar enlloc i en què, a més, només acusa l’extrema dreta. Però tot este cas ha sigut així des del principi; ja vam veure el que li va passar al Fiscal General de l’Estat, sense cap mena de prova, en un procediment que feia riure. Els jutges espanyols estan crescuts, seguint una estratègia que encaixa amb allò que va dir Aznar de “quien pueda hacer, que haga”, i de moment encara no som en un moment de descrèdit social prou fort de la judicatura perquè això se’ls gire massivament en contra.

Però fins i tot davant d’este escenari, Oltra se la juga amb la idea que el clima social ha canviat respecte de fa quatre anys i que ja no és el mateix en què la van fer dimitir. Aleshores tenia en contra els jutges, sí, i les acusacions d’extrema dreta, igual que ara; però també algunes dificultats afegides: la Fiscalia -i la Fiscalía de quién depende, que va dir el propi Pedro Sánchez-, és a dir, els mateixos socis de govern del PSPV-PSOE; els mitjans de comunicació, entre cometes, progressistes; i, finalment, un grapat de gent del seu partit, aquells que en una escena pràcticament bíblica li donaven suport i ballaven amb ella de matí, i eixa mateixa vesprada anaven a la premsa a dir que la seua situació era insostenible. Han canviat moltes coses.

Entre altres, que la idea de lawfare, que aleshores enunciàvem quatre i el del tambor, és ara divisa comuna dins l’opinió pública progressista; i que el pronòstic profètic de Mónica s’ha fet realitat: quan la judicatura ha vingut a pels del PSOE, aleshores sí que s’ha trobat un límit fort i una voluntat decidida de posar fre a l’extrema dreta. En un món marcat pel poder cru, el genocidi i l’extorsió a plena llum del dia, la idea de plantar-se contra els bullies ha guanyat pes. I de sobte, la dirigent molesta, arraconada en un aleró d’un PSOE que encara volia imaginar-se centrista i en clau institucional, és una aliada en la lluita internacional contra el feixisme.

La persecució descarnada també l’ha canviada a ella, és clar. L’advocada lluitadora que creia en els tribunals per perseguir la corrupció i fer justícia allà on la política no arribava, abans de 2015, és ara una persona descreguda del sistema, i en té motius. Esta versió de Mónica Oltra té, com és lògic, ganes d’ajustar comptes.Però esta versió d’Oltra dista molt del cinisme destructiu de, per exemple, Pablo Iglesias. Els diferencien algunes coses importants. La primera, potser, és la mida de les seues ambicions: triar la política municipal de la seua ciutat quan abunden les baralles per pintar alguna cosa en la política estatal i anar a fer qui sap què com a satèl·lits del PSOE. Oltra tria un àmbit on pot ser decisiva amb una lògica de proximitat, en un moment en què -per buscar un contrast- bona part dels quadres del PSPV de l’època de Puig viuen un present laboral còmode a Madrid a l’ombra de la Moncloa. L’aposta per treballar i viure al País Valencià no és tan comuna.

El moment històric tampoc no ho és. La DANA de 2024 no només va mostrar els efectes desastrosos del canvi climàtic a la Mediterrània, sinó també què implica tindre un president tiktoker i la seua cort d'aversos al conflicte quan arriba una crisi complexa: pot suposar centenars de morts. No és indiferent per a la vida humana qui hi haja a les institucions, ja no tant en termes ideològics com de pura competència mínima i sentit comú. Comptar amb un alcalde o una alcaldessa amb cervell a segons quin municipi va salvar vides aquell dia, i la idea que València mereix alguna cosa millor que la mediocritat de María José Catalá és motivadora, per a la ciutat i pel seu potencial irradiador.

En últim lloc, last but not least, potser tenim una responsabilitat amb altres territoris: el País Valencià és l’únic espai on, a causa a la DANA i a altres errors no forçats del PP -com les VPO, o el seu relleu incomplet per Pérez Llorca amb Mazón encara de diputat, etc.-, la pràctica totalitat de les enquestes dibuixen un escenari obert on la cosa anirà d'un diputat o dos. Més enllà de l’especulació sobre candidatures, llistes i conceptes, aspecte en què a Madrid i també, últimament, a Barcelona són experts, els valencians podem oferir alguna lliçó útil a altres territoris: que es pot donar la batalla contra l'extrema dreta en termes distints del vot útil al personalisme cínic de Pedro Sánchez.

La unitat de l’esquerra que tant preocupa a alguns és, creiem, un tema secundari, i més aviat una conseqüència: si hi ha un convenciment ètic que explique per què s’ha d’anar a votar el dia de les eleccions, o si no n’hi ha i és cosa d'inèrcia. Ja sabem contra qui es dirigirà l’artilleria mediàtica de la dreta i l’extrema dreta; de fet, ja ha començat.

Una altra preocupació legítima és l’absència de lideratges nous a l’esquerra. Al capdavall, tant Baldoví com Oltra -però també Rufián, Matute o Puigdemont- provenen d’una altra època. Però també ho són els temes en boga: si la pregunta és com lluitar ara mateix contra el negacionisme, la corrupció i l’extrema dreta, és evident que la resposta no dona per a molts matisos. Tampoc no sembla que d’estos nous, entre cometes, debats sobre la unitat de l’esquerra de Rufián, Montero, Delgado i companyia haja eixit cap idea innovadora ni tan sols intel·lectualment elaborada: que l’esquerra ha de parlar d’immigració o resignificar la idea de seguretat en termes de drets socials són conceptes ben vells; que les escissions a les forces d’esquerra parlamentària i socialdemòcrata siguen partits de quadres altament jerarquitzats i d’ideologia estalinista és, si cap, encara més antic. En este context, en què les preguntes són tan velles, no és estrany que la gent opte per candidats veterans que, com a mínim, saben xafar el terreny.

No neguem, però, que tot este escenari que ens alegra també ens fa patir en termes purament humans. Ja som majorets i sabem què comporta el lideratge carismàtic, sobretot en un partit, coalició o artefacte polític que l’any que ve complirà vint anys sense haver acabat de decidir com vol funcionar ni què vol ser de major. Quan una persona acumula massa poder, es fa difícil distingir l’esfera personal de l’interès general. Es perd perspectiva i, inevitablement, els resultats se’n ressenten, encara més quan es toca govern. L'exposició a la política i els mitjans de comunicació pot fer molt de mal a la salut de la gent, i la persona que ens ocupa n'ha sigut víctima destacada.

Durant l’última dècada s’ha parlat fins a la sacietat de salut mental i de la necessitat de cuidar-se. Hauríem d’intentar no repetir errors. I això passa, en primer lloc, perquè la persona que ocupa càrrecs se senta acompanyada per gent que no depenga d’ella professionalment, i no només per subordinats que poden ser apartats en qualsevol moment. Si les cambres d’eco són desastroses per a un adolescent enganxat a una pantalla i a l’algoritme, per lògica ho són també per a un adult que només conviu amb una camarilla de fidels. Cal escalf, sí, però també perspectiva crítica i contrapesos, i això implica involucrar de forma sostinguda a gent que no visca professionalment de la política -almenys no tota la seua vida- i que no obstant la senta com a vocació o responsabilitat com per implicar-se.

La segona qüestió és la limitació efectiva del poder. La primera reacció davant la possibilitat del retorn de Mónica Oltra, com apuntava Papi Robles a elDiario.es, ha sigut oferir la supressió de primàries a la ciutat de València per facilitar una llista feta a mida sota el pretext de la “confiança en els equips”. Això és preocupant. No hi ha hagut massa autocrítica sobre el fet que cada vegada participe menys gent en els processos interns, justament mentre el suport electoral també s’enfonsa. Plantejar un retorn sota la idea de reduir la participació per fer més còmode i incontestat el lideratge és no haver après res del cicle anterior.

Però això la pregunta més important per a nosaltres és què podem aprendre en termes de participació social perquè esta volta siga diferent. No tenim massa clar per què ara mateix una persona hauria de treure temps de l’oci i la seua família per participar de manera estable en organitzacions polítiques i socials. Els partits en concret no tenen una resposta satisfactòria per a això; i els lideratges carismàtics incontestats ofereixen una experiència d’usuari més propera a la dels seguidors d’Instagram o TikTok d’artistes i influèncers de distint pelatge. Oferir una experiència d'usuari tan paupèrrima mentre es critica tant a Silicon Valley és un tema que ens preocupa especialment.

Vam parlar fa no massa al programa de Small Things Like These, una pel·lícula irlandesa en què un pare de família encarnat per Cillian Murphy es topa amb els abusos de l’Església en un poblet irlandés i ben catòlic, i no podem evitar pensar en eixe gest xicotet de plantar-se davant el corrent. A l’inici dels grans canvis hi ha sempre un gest individual, antieconòmic en certa forma, que té a veure amb defugir la comoditat immediata per abordar preguntes més profundes sobre el sentit i la relació amb el nostre entorn. Mónica Oltra ha fet el seu pas. La qüestió és ara què pensem fer els altres.

PS: Si t'agrada el que fem a banda de subscriure't al botonet que trobaràs dalt a la dreta, ajuda'ns econòmicament a seguir: